Anar a 80

Reduir la velocitat de l’entorn de Barcelona a 80 km. per hora deu ser, segurament, una de les mesures més impopulars del tripartit, degudament contestada a tots els mitjans de comunicació, alguns com si els anés la vida, com a “El Club” de TV3. Però el cert és que, essent conscients que aquesta reducció per si sola no resoldrà les coses, sinó que calen moltes altres mesures, no deixa de sorprendre’m tanta ràbia col·lectiva. Passar de 120 a 80 des del nus del Llobregat fins als túnels del Garraf són tres minuts, segons publicava “El Periódico”. Els que vivim a la zona, veiem que poques vegades podem anar a 120 per l’autopista, perquè és de les que van plenes. Si amb la reducció millora la qualitat de vida de conductors actius i “passius”, o sigui dels veïns metropolitans, on és el problema? Recordo que a “El Club” algú comentava que sempre acabaven pagant els més febles, referint-se als conductors d’automòbils. Però jo com a més febles en aquest cas entenc tots els qui tenen o poden tenir problemes de salut, molts dels quals segurament ni condueixen ni tenen cotxe propi. En totes les crítiques que s’han fet a aquesta reducció de velocitat, sempre es diu que el que cal és tenir una bona xarxa de transport públic. Però el que no es diu és que una bona xarxa de transport públic comporta necessàriament dificultar l’ús del cotxe privat. De fet una de les coses observables en tota la crisi de Renfe al Baix Llobregat és que, quan finalment s’han posat les piles, les línies regulars d’autobús han millorat considerablement: molt millor servei, noves línies i prioritat absoluta a la via pública. Això no hagués servit de res si la gent hagués respost massivament a la manca de trens amb l’ús del seu cotxe, perquè tots haguéssim estat col·lapsats.

Mercè Solé