Parc temàtic

Si haig de triar alguna cosa que expressi l’estil de viure d’ara, triaria el “parc temàtic”. Sí, tot ho classifiquem per temes! M’explicaré: aquest producte lúdic, híbrid entre parc d’atraccions i museu o exposició, s’ha inventat per a tots aquells tipus que en un moment o altre del cicle setmanal es pregunten “què farem diumenge que ve?”. Sí, sí, sí... aquesta és una pregunta molt freqüent, només cal que fem memòria tots plegats.

Aquesta pregunta la genera un cert model de societat, la nostra, fruit de la cultura del treball, que organitza el temps i l’espai destinant un moment i un lloc per a cada cosa. Així, el parc temàtic seria la sala de jocs, com el bar o la discoteca és el lloc de les relacions, i l’oficina, l’espai per produir. Les nostres relacions amb els altres i amb l’entorn queden condicionades per aquesta absurda separació de rols que imprimeix rigidesa a la forma que tenim de relacionar-nos i de percebre la vida. Fixem-nos si és així que fins i tot ens vestim i ens maquillem segons el lloc i el moment. La indumentària per anar al parc temàtic seria xandall i vambes. L’explicació que us donaran és que és més còmode, però no és veritat. La raó és que amb americana i corbata un se sentiria desubicat.

El més important en el parc temàtic és no perdre pistonada i engolir tota aquella densitat d’experiència, de coneixements, de sensacions i d’emocions que esdevenen. En entrar, el món s’accelera, i a un li entra l’angoixa de no ser capaç de veure-ho tot. El problema, doncs, sempre és el temps... Els parcs temàtics s’han fet pels tipus que no tenen temps els dies de cada dia de parar-se a contemplar una posta de sol, o escoltar el cant dels ocells, o parar atenció a un immigrant carregat de fantàstiques i inversemblants històries dignes d’un guió cinematogràfic. En definitiva, tots aquells que se’ls escapa la vida perquè passen massa de pressa o no atinen a freqüentar els llocs veritables de la vida. Per a ells, una recreació virtual de la història, de la cultura, dels espais del planeta sempre és una invitació a repensar la pròpia existència, malauradament, però, sense possibilitat d’interacció per falta de lligams amb la realitat. L’alternativa és trencar el motlle compartimentat de les relacions temàtiques i fruir cada dia sense haver de pagar entrada.

Salvador Clarós

Publicat en el número 40, juny de 2004